Justícia mediambiental

Pot tenir drets la natura?

“La natura, o Pacha Mama, on la vida succeeix i es reprodueix, té el dret al respecte integral de la seva existència i al manteniment i regeneració dels seus cicles de vida, estructura, funcions i processos evolutius.

Totes les persones, comunitats, pobles i nacions poden reclamar a les autoritats públiques que assegurin els drets de la natura. (…)” Art. 71 Cap. 7 Drets de la natura – Constitució d’Equador, 2008.

Equador va ser el primer país del món que va incloure els drets de la natura en la seva constitució del 2008. L’any següent ho va fer Bolívia.

Ambdues constitucions donen molt més ímpetu als moviments de justícia mediambiental. La regió andina ha mostrat el seu activisme en reconèixer els drets de la natura amb propostes a Amèrica Llatina i l’ONU. L’interès per reconèixer els drets de la natura s’han ampliat de manera global en aquests darrers anys, per exemple a Índia, Mèxic, Estats Units, Nepal, Nova Zelanda i Turquia, tant a nivell nacional com local.

Els drets de la natura contemplen el dret dels ecosistemes i les comunitats naturals (éssers humans inclosos) a existir i conservar les seves característiques, sense ser considerats únicament objectes per explotar. La jurisprudència de la terra difereix en aquest sentit de la clàssica llei mediambiental, la qual considera que la natura ha de protegir-se només quan intervenir-hi posa en perill l’existència humana.

Alessia Romeo – Cies Onlus

Què és la justícia intergeneracional i intrageneracional?

El concepte de justícia intergeneracional sorgeix del concepte, més conegut, de sostenibilitat mediambiental tot i que deixa d’estar focalitzat en el desenvolupament -un principi cada vegada més qüestionat- per centrar-se en l’equitat. J.M. Alier ha analitzat la distribució ecològica de l’ús dels recursos o dels serveis mediambientals, com la biodiversitat, i del que això comporta, com la contaminació. Pot donar-se una distribució ecològica en el temps (entre diferents generacions) i en l’espai (entre diferents llocs durant un mateix període). Un clar exemple d’aquest tipus de distribució és l’energia nuclear: és un benefici (mentre no passin accidents) per a les generacions actuals que pagaran les generacions futures en forma de residus radioactius. Un aspecte crucial és l’ús del carboni assignat o espai de carboni.

Durant més d’un segle d’industrialització, els països del Nord Global han emès tanta quantitat de CO2 a l’atmosfera que això ha limitat dràsticament l’espai de carboni disponible per a les futures generacions, que hauran de conviure amb els canvis que ja s’estan donant i que semblen irreversibles. Enfocar aquesta qüestió des de l’òptica de la justícia també implica reconèixer que algunes parts del món gaudeixen ara de tots els beneficis del desenvolupament (seguretat, habitatges confortables, energia, un alt nivell de vida i de consum) mentre que la resta paga tots els costos, com és el cas dels punts crítics al sistema climàtic més amenaçats pel canvi climàtic.

El concepte de justícia intergeneracional, per tant, ha de vincular-se al de justícia intrageneracional. La lluita per una major equitat de les càrregues i beneficis distribuïts va ser assumida l’any 2011 per un país del Sud Global, Equador, amb un pla per conservar el parc nacional de Yasunì —una reserva mundial de biodiversitat i oxigen- sempre que la comunitat mundial compartís la càrrega dels ingressos perduts per no extreure petroli.

Aquesta valenta iniciativa va ressonar a tot el món. Malgrat que el president Correa va declarar el seu fracàs l’any 2013 (a causa de l’incompliment dels Estats que en un primer moment van acceptar el projecte), encara segueix sent un suggeridor camí per emprendre la genuïna solidaritat internacional perquè els costos i els beneficis es reparteixin -realment- de forma equitativa, ara i en el futur.

Irene Fisco – Cies Onlus

Justícia mediambiental

La justícia mediambiental es refereix, en general, als drets de les comunitats i els ciutadans per viure en un entorn net i saludable, segons els seus desitjos i cultures, i sense veure’s amenaçats o perjudicats per cap activitat econòmica o industrial.

Aquest tipus de justícia és una resposta de les comunitats locals i els activistes a la pressió de les seves zones provocada per les activitats industrials i extractives com la mineria, les preses, la desforestació, les plantes nuclears, les incineradores, els abocadors… en definitiva, la desigualtat generada per la globalització i la falta de democràcia de base.

Els qui van aplicar en un primer moment aquest concepte en les seves lluites diàries van ser les comunitats negra i llatina d’Estats Units durant la dècada de 1980, quan van denunciar la contaminació i la degradació dels seus barris, la manca d’unes bones pràctiques per part del sector industrial i la corresponent compensació per part de l’administració pública. Van cridar l’atenció sobre el “racisme mediambiental”, és a dir, el vincle entre contaminació, raça i pobresa, i van mostrar com estaven subjectes de forma desproporcionada a les activitats nocives per al medi ambient a causa de les escasses alternatives econòmiques i a un menor pes polític i econòmic. Com a conseqüència d’això, veien com s’ignoraven molts dels riscos relacionats amb aquestes activitats

En resposta a aquesta qüestió, l’Agència de Protecció Mediambiental d’Estats Units defineix la justícia mediambiental d’aquesta manera: “El tracte just i la implicació de totes les persones sense diferència de raça, color, sexe, origen nacional o nivell econòmic respecte al desenvolupament, el compliment i el reforç de les lleis relatives al medi ambient, la seva regulació i la seva aplicació”.

El concepte de “justícia mediambiental” va viatjar així pel món, inspirant i enriquint-se per diferents grups i lluites. El South African Environmental Justice Networking Forum, per exemple, defineix aquest tipus de justícia com “una forma de canvi social enfocada a les necessitats bàsiques i que millora la nostra qualitat de vida […]. En vincular les qüestions de justícia mediambiental i justícia social, busquem combatre l’abús de poder allà on els pobres pateixen els perjudicials efectes ambientals per al benefici d’uns altres”.

Com assenyala aquesta organització sud-africana, els temes socials i del medi ambient sempre van de la mà com esferes inseparables de la vida en comunitat. De la mateixa manera que les comunitats urbanes, moltes poblacions rurals afectades per la mineria, la desforestació, les preses, la contaminació industrial, les plantes nuclears, etcètera, lluiten des de fa dècades per conservar les seves àrees locals. Les comunitats indígenes en boscos i selves, riques en aigua, minerals o fusta, són un exemple ben conegut. Però això també passa en zones marginades, on la gent té menys capacitat d’oposar-se, o allà on les seves veus són menys escoltades i reprimides de forma més violenta.

Mentrestant, l’extracció de recursos naturals creix de forma dramàtica a causa de l’alt consum d’una petita part de la població mundial (l’anomenat Nord Global) i l’acumulació de beneficis per part de les multinacionals. Per això queda clar que la injustícia mediambiental i les desigualtats de la globalització són dues cares de la mateixa moneda; mentre que l’1% posseeix més del 48% de la riquesa global, la meitat de la població té l’1%. I si això no fos prou paradoxal, les zones amb índexs més elevats d’amenaça mediambiental i de contaminació també són les que pateixen més els impactes del canvi climàtic i, per tant, són més vulnerables a l’erosió, les inundacions, etcètera.

Daniela Del Bene – CeVi

Exemples d’injustícia mediambiental

Aquests són cinc exemples d’injustícia mediambiental extrets del Global Atlas of Environmental Justice and Resistance. A continuació descriurem els casos acompanyant-los d’un breu resum sobre l’impacte que tenen a l’economia política nacional i al comerç internacional. Els exemples mostren com tots aquests aspectes estan relacionats i destaca la importància d’entendre la justícia mediambiental tant des de la perspectiva local com global, vinculada al comerç, el canvi climàtic, la contaminació, la salut, etcètera.

  • Apropiació de terres i comerç: La regió de Gambela, a Etiòpia, és el centre d’un intent per part del govern per atreure inversió estrangera cap al seu sector agrícola (majoritàriament plantacions de sucre per exportar) mitjançant l’eliminació de l’obligació tributària en certs articles, la supressió d’impostos per a la importació de maquinària, els préstecs bancaris fàcils d’obtenir, l’electricitat barata i l’aigua procedent de la polèmica presa Gibe III. Aquí, el 42% de l’àrea total de terra ja ha estat venuda o donada als inversors. Això comporta la desforestació i el desplaçament de milers de persones mitjançant la intimidació i la violència.
  • Agrotòxics i salut: L’any 1996, una varietat de soja transgènica, anomenada Roundup Ready (RR), va ser introduïda a Argentina per la companyia Monsanto. Aquesta empresa té el control complet de la producció de soja del país, la qual cosa també implica la possessió de grans zones de monocultiu. Aquesta varietat de transgènic és resistent a alguns herbicides (com el Roundup), la qual cosa permet l’ús de més pesticides. D’aquesta manera, la seva introducció ha provocat molts problemes socials i mediambientals, com la reducció de la producció d’aliments per al mercat nacional, el desplaçament de camperols i l’ús massiu d’agrotòxics molt contaminants ruixats des d’avions, la qual cosa també augmenta la desforestació.
  • Les preses hidroelèctriques i la violència d’Estat: El projecte de presa Ilisu forma part del Projecte del Sud-est d’Anatòlia a la regió turca del Kurdistan, amb 1.200 MW de capacitat instal·lats. L’embassament submergirà aproximadament 300 km2 de la vall del Tigris, inclosos jaciments arqueològics i ciutats senceres. La societat civil i les comunitats kurdes es lamenten pel sever impacte de la construcció de la presa, però el govern central no els escolta i reprimeix amb violència les protestes.
  • Infraestructura de transport i militarització: La línia fèrria d’alta velocitat (TAV) que uneix Torí i Lió connectarà ambdues ciutats a 220 km/h i enllaçarà les xarxes ferroviàries d’alta velocitat de França i Itàlia. El projecte ha estat l’origen de moltes crítiques pel seu impacte en aquest fràgil territori i per la possible corrupció darrere del projecte. El moviment “NO AL TAV” també defensa un canvi en les polítiques de transport, encara que s’ha topat amb una forta militarització de l’àrea de construcció, i molts activistes han estat detinguts.
  • Extracció de petroli, drets humans i contaminació: El petroli és la principal font d’ingressos de Nigèria. L’explotació comercial de cru va començar el 1958, i des de llavors la regió no ha conegut la pau. El medi ambient, especialment els organismes del sòl i l’aigua, estan contaminats sense que sigui possible la seva neteja i amb escasses o nul·les recompenses per una destrossa així. Segons l’informe del 2011 de la UNEP (el Programa de Nacions Unides per al Medi ambient), l’empresa petroliera Shell, una de les companyies implicades més grans, no només va infringir les lleis nacionals, sinó que ni tan sols va complir les seves pròpies regulacions. S’han trobat substàncies cancerígenes en organismes que viuen a l’aigua 800 vegades per sobre del que promou l’OMS. Com a resultat, el petroli s’ha convertit en una metàfora de la despietada espoliació mediambiental d’aquest tipus de multinacionals. A més, l’impacte ecològic associat al procés de producció genera conflictes, violència i assassinats extrajudicials.

Daniela Del Bene – CeVi

Project co-funded by
the European Union

This project has been funded with support from the European Commission. This publication [communication] reflects the views only of the author, and the Commission cannot be held responsible for any use which may be made of the information contained therein.

© 2014 Sameworld Project

This website uses cookies to improve your experience. We'll assume you're ok with this, but you can opt-out if you wish. Read more